«No tinguis por», vaig mormolar.
«Estem fets l’un per l’altre».

De sobte, em vaig quedar aclaparada
per com n’eren de certes les meves paraules.

Aquell moment era tan perfecte, tan ideal.
No en quedava cap mena de dubte.

M’embolcallava amb els seus braços i
m’estrenyia contra el seu pit…
Sentia com l’electricitat recorria
cada terminació nerviosa del meu cos.

«Per sempre», va assentir.